/

Alicia al país dels malsons

Per: Andrea Rodríguez

Hi havia una vegada una nena a la que li encantava llegir. Llegia de tot: novel·les, còmics, biografies, revistes… Però sobretot li agradaven els contes. Passava les tardes al parc, enfilada a un arbre devorant els seus clàssics preferits, entre ells Alícia al pais de les meravelles. Solia desitjar viure una aventura com la seva, ja que les dues eren molt semblants, sensibles, independents, somiadores, lliures, lectores… diferents. Però els nens i nenes de la seva edat no ho entenien pel que la nostra protagonista acostumava a estar sola, tot i que fes que no li importava, en el fons es sentia una mica incompresa.

Una calorosa tarda d´agost Lucia es trobava rellegint la nova versió amb il·lustracions d’aquarel·la mentre sentia el sol del parc donant-li a l’esquena, quan de sobte va sentir un soroll entre els arbres. Era… Un conill! La petita va deduir que les seves súpliques per trobar-se al conill blanc havien tingut efecte i sense pensar-s’ho dos cops va sortir a buscar-lo. Però no va trobar el que esperava.

– Ets la Lucía? – va preguntar el conill amb veu amargada.
– Sí, i tu qui ets? No sembles el conill blanc, va respondre ella
– Soc una suricata, i em dic Bigotes.
– Suricata?
– Sí, el conill blanc ha anat al Carib i la companya m’ha enviat com a substitut – Va dir la suricata rodant els ulls – Segueix-me.

Bigotes es va posar a córrer i Lucia el va seguir una mica estranyada per la situació. En menys de 10 minuts havia travessat tot el parc, van endinsar-se en un frondós bosc fins que l’animaló es va parar en sec davant d’una porta abandonada, segons després va arribar la protagonista hiperventilant i abans de que pogués dir res el suricata la va interrompre.

– Sigues conscient de que aquesta contrasenya no l’he posat jo. El conill blanc és el millor- va afegir ràpidament mentre apretava els punys.

Instants després la porta es va obrir i sense acomiadar-se Bigotes va marxar corrents entre els matolls.

Lucia va avançar dubitativa cap a l’interior del que semblava una sala.

Ho-hola?- va dir la Lucia amb veu tremolosa.

La sala era petita, hi havia una gran butaca de cuir granat, molts quadres a les parets i una petita porta de fusta. El que més cridava l’atenció era una taula de vidr de forma quadrada, sobre la que reposava un plat de ceràmica amb galetes de xocolata i un cartell amb majúscules on hi posava “NO TOCAR”.

– Normalment posa “MENJA’M” però em serveix.

Es va ficar una galeta a la boca i va fer una cara de goig increïble, va agafar una altra galeta i, estava a punt de menjar-se-la, quan un crit la va espantar.

– NOOO- Va dir un petit follet mentre passava per la mini-porta arrossegant-se pel terra. Lucia va obrir els ulls com taronges i se li va caure la galeta al terra.
– NO VEUS QUE POSA NO TOCAR!! NO-TOCAR, són les galetes de la reina de cors, i jo al seu missatger personal. Li he promès que si algú tocava les seves galetes el portaria a palau. I això faré -va dir molt enfadat després d’aixecar-se del terra i espolsar-se la roba. 

Acte seguit va xiular amb els dits i abans de que se n’adonés la petita sala estava plena de follets que van tirar la paret, van aixecar la Lucía i la van portar cap al palau de la reina. “Jo només volia viure una aventura i ara la reina em tallarà el cap”, va pensar entre llàgrimes i súpliques.

Fora d’aquella saleta hi havia un mon meravellós, amb tasses gegants i cases en miniatura, personatges com fades i sirenes…

– AIXÒ ÉS PRECIÓS!!!- Va cridar Lucia canviant per complet d’estat d’ànim.

Però a mesura que anaven avançant les criatures es quedaven enrere i s’anava apropant una gran tempesta. Tota la bellesa va ser substituïda per arbres pelats, tanques trencades i vent congelat.

Aleshores van arribar al palau de la reina. Aquell lloc era gegant i sens dubte imposava, de color vermell i negre amb detalls en rosa i un gran laberint a l’entrada. Quan van arribar a la porta, el petit missatger va tornar a dir la contrasenya “el conill blanc es el millor” i es van obrir de bat a bat, Lucia no va poder evitar deixar anar un riure.

A continuació van tardar més d’una hora i mitja en pujar per les escales les 56 plantes per arribar a l’habitació on reposava la reina de cors.

En el mateix moment en el que la governadora va entrar en els seus camps de visió el follet va corregir la seva posició i li van començar a suar les mans.

– Ma…majestad aquesta ne…nena ha tastat les seves ga…galetes – va pronunciar mol nerviós.
– QUE HA FET QUÈ? deixa’ns soles- va cridar dirigint-se al follet.

El missatger va sortir per la porta sense dir res i rere seu tots els seus companys.

– Hola- va xiuxiuejar la nena mirant al terra.
– Així que tu has tastat les meves galetes eh, potser vols que et talli… un tros de pastís?

Al sentir això la petita aventurera es va relaxar.

– Pastís?
Sí, les galetes eren una prova per trobar a un veritable llaminer que em pogués ajudar a trobar el millor pastís per la conferència de dames. M’has salvat!
– I vols que jo t’ajudi ?- Va preguntar sorpresa.
– Exactament.

Acte seguit la reina va donar dues palmades i els follets van portar carros amb pastissos de molts tipus a la sala.

La protagonista no s’ho va pensar dos cops i va provar tots el pastissos que li donava la reina. L’emperadora li va explicar que cada any a l’associació de dames preparaven una conferència on hi havia un concurs de pastissos, i que l’any passat havia guanyat la reina d’ espases, però no volia que tornés a passar el mateix.

– Aquest, sens dubte, aquest- va dir assaborint un tros de red-velvet
– Segura? Creus que serà suficient? I si  el pastís de la reina de diamants és millor? I si…
– No es preocupi, els vostres pastissos son impressionants, i si les altresdames no se n’adonen són elles les que tenen un problema, no vostè.
– Gràcies Lucia, ets la millor amiga que he tingut mai.

Durant la resta de la tarda las dues amigues van estar parlant, fent-se fotos i fins i tot van fer un Skype al Carib amb el conill blanc. Lucia va aprendre que podia ser una bona amiga, i que potser… només potser, podia sortir dels llibres de tant en tant i descobrir totes les meravelles que amaga el nostre món, incloses les persones.

Lucia es va acomiadar i va començar el camí a casa, però quan va tornar res era el mateix, era millor!

Va fer mil viatges pel món i va trobar llocs fins i tot més bonics que els dels llibres, acompanyada dels seus nous amics, quasi tan fanàtics de la lectura com ella. La nena mai oblidaria la seva aventura, d’alguna forma desconnectar de la realitat li va fer connectar-se a ella.

Redactor junior

close