Una dona treballadora amb una vida molt interessant
Alèxia Capell Sanz
Avui és un dia molt important, ja que entrevistem a la primera dona de Tàrrega en anar a la universitat. La meva tieta-àvia Maria Capell, La Maria és una dona amb aspectes molt interessants. Si continueu llegint veureu perquè. Avui tractarem els següents temes: Estudis, professió, família, experiències i política. L’he escollit perquè el tema tracta sobre persones més grans que els alumnes i perquè crec que té temes molt interessants com he dit anteriorment.
Estudis
La Maria Capell va ser la primera noia que va anar a la universitat mentre les altres nenes es casaven per no anar a la universitat i deixaven els estudis amb dotze anys. Va haver d’anar sola a una escola, que era únicament per a nens, per poder estudiar gràcies al seu pare que era professor de l’escola.
Creus que va ser més difícil la carrera per ser noia o et tractaven igual que als nois?
Jo sempre em vaig considerar tractada igual i no vaig notar mai una diferenciació per ser dona.
Com vas viure havent d’anar a una escola només de nens?
Jo havia d’estudiar i no em podia permetre cap més idea.
Quant costava un any a la universitat i com ho pagaves?
L’escola amb el meu pare era gratuïta, tot i que sobretot a l’hivern havien de portar una mica de llenya per l’estufa i ells el menjar cadascú de casa seva.
I quant costava la universitat?
La universitat era bastant cara i els meus pares tenien dificultats i jo vaig ajudar-los treballant donant classes particulars.
Professió
La Maria Capell després de disset anys d’estudiar, et vas decidir per ser professora/mestra amb oposicions i llicenciada en filologia romàniques, no?
Sí, primer vaig fer magisteri havent fet preuniversitari. Una vegada ja al ser mestra, vaig fer oposicions i vaig poder continuar els estudis universitaris i més tard, em van donar la plaça a l’institut.
Com eres tu amb els teus alumnes?
Segons diuen, i crec que és veritat perquè m’ho han afirmat molts, era exigent però persona. Vull dir que els feia treballar bastant, per dir molt, però els ajudava tot el possible. I tots m’han demostrat més tard el seu agraïment.
Com era la situació a classes o dels alumnes i la seva família?
En aquells moments, et parlo de l’any 68 al quasi 2003, al començament difícil. Estava en un barri de Barcelona difícil amb uns pares i fills amb pocs estudis i pocs diners però amb moltíssimes ganes de treball. I per tant, ens ajudàvem tots per millorar aquestes situacions.
Me’n recordo un cop que em vas explicar una història que era una noia que va falsificar una signatura i tu li vas dir que perquè l’havies falsificat i ella et va dir que els seus pares no sabien escriure ni signar.
Sí, vaig veure que aquella signatura. Jo sàvia que era falsificada perquè coneixia la lletra i vaig dir “això està signat per tu” i em va contestar “Maria, el meu pare no sap llegir ni escriure”. Em vaig quedar tan estorada que a partir d’aquell moment mai més vaig demanar una signatura. Feia venir els pares i parlava amb els pares personalment.
Quan algun cop t’has trobat un exalumne teu que és el primer que et diuen i com reaccionen?
Sempre amb moltíssima amabilitat. Això sí, a les dones els hi deia: Dones sobretot estudieu i treballeu. Això ho recalcava moltíssim perquè volien ja deixar els estudis per tenir “nòvio” i casar-se i els deia que no, que primer eren els estudis. Quan em trobaven em deien “Maria estic estudiant” o “Maria estic treballant” però tots amb moltíssima cordialitat i amb ganes de millorar i sempre contents. Això sempre.
Família
Com vas conèixer al Coco (el teu marit)?
D’una manera molt rara, quasi incomprensible. Jo era persona universitària, quart de carrera. Era persona d’estudis, d’anar a la filmoteca, de treballar molt i un dia me’n vaig anar al davant mateix del col·legi major, jo estava a un col·legi major, i me’n vaig anar a prendre un cafè. Allí vaig trobar un grup de gent, de nois, que jo mai hi havia parlat, però va resultar que un d’aquells nois, pel que sigui de la vida, va dir a una amiga meva del col·legi major si volia sortir aquella tarda amb ells. Vaig acceptar-ho, va resultar que érem de la mateixa província de Lleida i ens va fer potser això a tots dos ser més amables o més condescendents i a partir d’aleshores diàriament, cada dia, em trobava… em venia a buscar a la feina i anàvem, perquè ell vivia al davant mateix, al col·legi major i fins a l’endemà i a treballar tots dos i fins que ens vam casar.
Com era el teu pare?
El meu pare era molt serio. Molt de treballar i de ser responsables tant al fill com a la filla. Però, de grans carantoines no en feia, això sí, sempre va estar el nostre costat.
I finalitzant amb la família, com era la relació entre tu i el teu germà?
Per mi ha estat una relació més que cordial. Fa poc temps que ha mort i, per tant, m’emocionaré, però una gran persona i que m’ha ajudat sempre.
Experiències
Explica’ns una mica el teu recorregut de viure, on vas néixer i fins a on has arribat.
Jo vaig néixer a Torregrossa perquè els meus pares tots dos eren de Torregrossa, província de Lleida. El meu pare va estar allà i al cap d’uns mesos vam anar a l’Espluga Calba i jo vaig anar allà amb dos o tres mesos. D’allà al cap de tres o quatre anys al meu pare el van traslladar a Maldà i allà ens hi vàrem quedar, ells fins al 1967 i jo com que vaig marxar quan tenia onze anys, per estar d’un col·legi intern, després una residència estudiantil, després col·legi major i quan vaig acabar el col·legi major i vaig acabar la meva carrera, vam poder amb el meu germà, tenir un pis a Barcelona, treballar ja a l’institut i treballar ja sempre. Al cap d’uns anys me’n vaig marxar a Barcelona i quan ja em vaig casar, el meu marit i jo ens en vam anar a viure al Masnou. Per tant d’alguna manera he tingut moltes cases i alhora cap.
Quins són els teus hobbies actuals o que fas per omplir el teu dia a dia?
Una persona com jo, que com totes les persones que hem treballat, teníem el dia molt ocupat. Per tant, ara l’has d’ocupar, intento avui en dia, visc sola, tinc la família lluny, per tant no tinc coses a fer amb nets ni amb fills. Per tant, me n’he d’ocupar jo. El que jo faig és sortir a caminar, vaig un o dos dies per setmana a classes, sobretot de música. Quan arribo a la tarda faig anglès, una mica de francès, llegeixo, miro una mica de televisió i me’n vaig a dormir. Quan puc quedo amb amigues, quan podem sí, una vegada al mes tinc Palau, tinc unes localitats per anar al Liceu i anar a prendre cafè o a fer cafè amb amigues si puc una, com a mínim, una vegada per setmana per poder parlar i poder d’alguna manera dialogar amb una persona i no amb les parets.
Política
Per finalitzar aquesta entrevista parlarem una mica sobre un tema complicat. Vas ser una dona que va viure l’època del franquisme i finalment ets independentista. Com pot ser?
És molt fàcil. En la meva època del franquisme jo era estudiant. I sí, al maig del 68 jo ja quasi havia acabat…jo acabava, per tant al maig del 68 ja em va agafar treballant. En el 1965 i 66 que hi va haver unes grans vagues a la universitat, jo estava també acabant i interessant-me acabar la carrera. Després jo ja em vaig posar a treballar i treballava moltes hores. Quan en el 2000, jo diria 2000 o 2001 o 1999, vàrem començar amb el marit a veure com estava Catalunya i a partir d’aleshores vàrem començar, no mai activisme, però sí la idea d’una Catalunya independent.
Com vas viure l’època de la postguerra?
Treballant, estudiant… La vaig viure bé. Els meus avis eren pagesos, els meus oncles eren pagesos i imagino que ajudaven als meus pares, no ho sé, però segur… Des de donar-los-hi la farina… Etcètera. Els meus pares també s’espavilaven i per tant de gana o de persecució no en vàrem tenir però pobresa sí. Per tant, una experiència no negativa, no gran positiva, però no negativa.
Què opines ara sobre la llengua catalana?
Voldria que no es perdés, no que no es perdés, que vam arribar amb un nivell força bo i sembla que ara avui en dia hagi baixat la quantitat d’alumnes i persones, sobretot joves, que no parlen el català. M’agradaria que això no passes. M’agradaria que es parlés català, castellà, francès, anglès… I si pogués ser que es parlés el cinquè idioma, però que no es perdi el català que és una cultura, és un enriquiment, la llengua és un enriquiment i el que s’ha de fer és promoure l’enriquiment de la gent i sobretot de la gent jove.
I finalment, també opinaves igual en l’època del franquisme o algú et va fer canviar d’opinió?
A l’època del franquisme, jo no opinava. Era molt poca gent la que opinava… Eren gent d’alguna manera que estaven per enfrontar-se, jo en aquells moments estava treballant i no pensava en res més. Avui en dia estic amb una altra actitud. Sobretot reconec que avui en dia si no m’agrada una cosa, la dic. Abans no ho feia.
I fins aquí l’entrevista. Moltes gràcies, Mimi.
Moltes gràcies a vosaltres
